La figura de Luis Pardo García (1897-1958)

Text de la pàgina Web “Els biòlegs espanyols” del professor Francisco Teixidó Gómez.

Luis Pardo García

“Luis Pardo García nació en Valencia en el seno de una familia de clase media. Estudió el bachillerato en el Instituto de su ciudad natal, lo que fue decisivo en su vida ya que tuvo como profesor a Celso Arévalo Carretero (1885-1944) que, a la sazón, era catedrático de Historia Natural en dicho centro. En efecto, al finalizar en 1913 sus estudios medios, cursó en régimen “libre” la carrera de Ciencias Naturales porque en Valencia no existía tal titulación. Así, con la ayuda de Arévalo, el joven Pardo preparaba los exámenes de la licenciatura que realizaba en Madrid y en Barcelona. Además, Luis Pardo fue colaborador de las clases prácticas de historia natural del Instituto valenciano, y también del Laboratorio de Hidrobiología que había creado Arévalo en ese centro docente. Pardo obtuvo el título universitario en 1919.
 

Cuando en 1918 su maestro marchó a Madrid, Pardo quedó como responsable del Laboratorio. No obstante, este hecho no tuvo reconocimiento oficial y económico hasta 1920, cuando pasó a depender del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Dos años después también comenzó a percibir alguna ayuda económica como Conservador del Gabinete y Laboratorio de Historia Natural del Instituto de Valencia.

Es un periodo en el que publica algunos artículos, sobre plancton e ictiología, que ven la luz en el Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, en los Anales del Instituto General y Técnico de Valencia, en el Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, etc. Desde 1923 se orienta hacia las actividades pesqueras sintiéndose más atraído por las cuestiones económicas, sociológicas e históricas de La Albufera que por su planctología. Son los años (1923, 1924 y 1924) en los que consigue publicar tres trabajos de cierto nivel en una revista belga: Annales de Biologie Lacustre; versan, respectivamente, sobre el “Estany” de Cullera, el potamoplancton valenciano y sobre los rotíferos españoles.

Una troballa important: el llibre de visites del Laboratori d'Hidrobiologia Espanyola

Entre els documents històrics pendents de revisar de l'arxiu de l'institut hem trobat el llibre de visites de l'antic Laboratori d'Hidrobiologia Espanyola, creat pel professor Celso Arévalo Carretero durant la seua estada al centre entre els anys 1912 i 1918.

Es tracta d'un llibre de tapa dura amb una interessant il·lustració a la portada del dibuixant del laboratori Santiago Simón. Conté 200 pàgines de paper de barba, en blanc i sense numerar. El format és de 35x25 cm.

No posseeix data d'obertura i la majoria de les visites ressenyades tampoc estan datades. Entre les que sí ho estan la més antiga és de 1919 i la més moderna de 1926.

Possiblement l'obertura del llibre de visites va ser idea del successor d'Arévalo al front del Laboratori, el seu alumne i ajudant Luis Pardo García, que va quedar a càrrec del mateix després de la marxa d'Arévalo a Madrid, en 1918, per a fer-se càrrec de la càtedra d'Història Natural a l’Institut Cardenal Cisneros.

La primera pàgina de signatures posseeix un esbós d'il·lustració que no va arribar realitzar-se. Entre les signatures que conté es poden destacar les corresponents a alguns professors del centre, famosos personatges de la vida valenciana i diverses institucions docents.

Alberedes i jardins en la València del XIX

El dia 2 de juny de 2011 l’IES Lluís Vives transfereix a l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana els expedients dels alumnes de la seua primera època perquè es facen càrrec de la custòdia i restauració.

La revisió dels documents revela l’existència de nombrosos treballs dels alumnes de la disciplina d’Agrimensura, entre 1864 i 1883, que mostren projectes de diferents espais de la ciutat de València, des del propi Institut a les riberes del riuTúria o els actuals jardins de Vivers i Monforte i el Jardí Botànic.

Gràcies al treball dels tècnics de l’Arxiu Històric aquests documents s’han pogut recuperar i posar en valor i aquesta exposició sobre “Alberedes i jardins en la València del XIX” constitueix un homenatge a l’excel·lent treball dels  professors i alumnes del llavors Institut Provincial de 2n Ensenyament de Valencia.

La figura de Celso Arévalo Carretero (1885-1944)

Text de la pàgina Web “Els biòlegs espanyols” del professor Francisco Teixidó Gómez.

El professor Celso Arévalo

“El 6 de abril de 1885, nacía en la localidad berciana de Ponferrada, uno de los más firmes impulsores pioneros de la ciencia ecológica hispana: Celso Arévalo Carretero.
Arévalo decide estudiar la carrera de Ciencias Naturales y, en la Facultad de Ciencias de la Universidad Central, se licencia en 1903 y se doctora un año después con una tesis titulada: Estudio de la Resistencia Eléctrica en los Cristales. Hombre de sólidos saberes conoce, además del francés y del italiano, la principal lengua científica de la época, el alemán.
Ingresó en 1902 en la Sociedad Española de Historia Natural con una vocación más geológica que de biólogo y así, sus primeras publicaciones y su tesis doctoral, ya citada, tuvieron una clara orientación geológica: son trabajos de petrografía y cristalografía. No obstante, la dirección científica de Celso Arévalo viró muy pronto hacia la biología.
En efecto, dos veces pensionado por el Gobierno, dirigió sus primeros intereses postdoctorales hacia la Estación de Biología Marina de Santander, donde permaneció alrededor de un año. Fruto de su labor en el centro santanderino son dos trabajos, publicados en 1906 por la Real Sociedad Española de Historia Natural, sobre los hidrozoos de la Estación cántabra y otro sobre investigaciones ópticas acerca de las espículas de esponjas españolas.
Desde 1906 ejerció el cargo de “auxiliar de la Facultad de Ciencias de la Universidad de Zaragoza”, en la que organizó los laboratorios de Ciencias Naturales y desempeñó durante tres años los cursos prácticos de las cátedras de Ciencias Naturales del preparatorio de la Facultad de Ciencias y de Cristalografía. Ingresó en la Sociedad Aragonesa de Ciencias Naturales que poco antes había fundado el jesuita catalán Longinos Navas (1858-1938).
Buscando la estabilidad económica, optó por la enseñanza secundaria. Esto le llevó a opositar cuatro veces, con éxito en todos los casos: en 1909 obtuvo la cátedra de Ciencias Naturales del Instituto de Mahón, un año después pasó al Instituto de Salamanca, en 1912 obtuvo la cátedra de Historia Natural y Fisiología e Higiene en el Instituto General y Técnico de Valencia y en 1918 consiguió la del Instituto Cardenal Cisneros de Madrid.

En Valencia, en octubre de 1913, crea la sección correspondiente de la Real Sociedad Española de Historia Natural y a la misma se adhieren naturalistas aficionados y estudiantes de Ciencias como el ex-alumno de Arévalo y futuro catedrático de bachillerato y de la Universidad española: Salustio Alvarado (1897-1981).
La ciudad del Turia, con el marco incomparable de La Albufera, fue un acicate que hizo que Celso Arévalo creara en 1912, en el Instituto General y Técnico de Valencia, el Laboratorio de Hidrobiología Española. El Laboratorio, que carecía de cualquier tipo de ayuda, fuera económica o de personal, se creaba, con material que aportaba el nuevo profesor, en las dependencias del Instituto de Valencia y con dinero que se retraía de los presupuestos del centro de enseñanza. No obstante, el laboratorio hidrobiológico funcionaba, tal como decía su director, como entidad independiente pero “al calor de la cátedra de Historia Natural”. Fue reconocido como institución oficial mediante una Real Orden de octubre de 1917.
Arévalo comparte su faena investigadora con la docente y con la creación de obras para sus estudiantes. No obstante, la hidrobiología es una guía permanente del joven profesor: aparecen anotaciones sobre esta disciplina en sus textos de Geología (1912) y Biología (1914) para los estudiantes de bachillerato. El primero de ellos, como por otra parte la mayoría de sus obras de carácter didáctico, tuvo una gran difusión en su época.
La primera guerra mundial hizo que algunos investigadores extranjeros recalaran en el Laboratorio valenciano: el ictiólogo Alfonso Gandolfi, el malacólogo Fritz Haas y el especialista en ácaros acuáticos Karl Viets. Los tres escribieron artículos en los Anales del Instituto valenciano. Además, Karl Viets mantuvo una buena relación científica con Celso Arévalo: en 1918 dedicó al catedrático una especie de ácaro acuático, al que denominó Limnesia arevaloi y, en 1930, reseñó elogiosamente el libro de Arévalo, la vida en las aguas dulces, en los importantes Archiv für Hydrobiologie.

Celso Arévalo d'excursió amb alumnes de
l'Institut Cardenal Cisneros de Madrid

En 1918 Celso Arévalo oposita con éxito a la cátedra de Historia Natural del Instituto madrileño Cardenal Cisneros. La importante labor que había realizado en Valencia no podía caer en saco roto. Así, en la capital de España, consigue que el Laboratorio valenciano sea incorporado a la Sección de Hidrobiología, creada por él en la sede del Museo Nacional de Ciencias Naturales. Arévalo es nombrado Jefe de la citada Sección y Luis Pardo (1897-1958), su discípulo, queda controlando el centro levantino de una manera honorífica, ya que, en un primer momento, no recibe retribución alguna.

Invertebrats en inclusions de resina

Invertebrats marins i terrestres inclosos en resina

Format aproximat: 6x7 cm

Data aproximada: anys 70

Empresa: Tauvi ENOSA

L'estudi de la morfologia externa dels animals, normalment amb lupa de mà o amb lupa binocular, pot produir el seu deteriorament per manipulació accidental. Per això, l'ús d'exemplars inclosos en resina és un mètode interessant per a la seua observació ja que són visibles la majoria dels detalls i, en no tocar-los directament, s'evita que siguen danyats.

ENOSA (Empresa Nacional d'Òptica S.A.) distribueix la col·lecció Bioplast amb animals inclosos en resina, possiblement en els anys 70. El nostre centre disposa de dues caixes: una d'artròpodes i una altra d'invertebrats marins; en total són divuit exemplars. La tapa d'una d'elles pareix indicar que va ser fabricada per l'empresa Tauvi.

Actualment l'empresa Tauvi, que radica a Barcelona, es dedica a la fabricació de motles de plàstic. Hem intentat contactar amb ella per a corroborar que són els fabricants d'aquesta col·lecció i que ens comptaren detalls de la mateixa però no hem obtingut resposta.

Noves preparacions microscòpiques històriques de Zoologia

Preparacions microscòpiques de Zoologia

Format: 7'5x2'5 cm

Data: Entre 1910 i 1930

Origen: Gabinet d'Història Natural i Charles Bourgogne Préparateur Paris

Preparacions de Porífers

Revisant les preparacions de microscòpia del departament hem descobert nous exemplars de preparacions de Zoologia que es sumen les descrites anteriorment (veure següent enllaç). Estan muntades per professors del Gabinet d'Història Natural i alguns col·laboradors en les primeres dècades del segle XX. També hem trobat un exemplar de la casa Charles Bourgogne Préparateur Paris, que possiblement data del segle XIX.

Preparacions de Crustacis

Amb aquesta troballa la col·lecció de preparacions zoològiques conté seixanta-huit exemplars, que tracten dels temes següents: Porífers, Celenterats, Crustacis i Histologia animal i òrgans. Algunes d'elles estan atribuïdes els autors següents: Achúcarro, Celso Arévalo, C. Benlloch, Emilio Bogani, Antimo Boscá, Fernando Boscá, J. Cervino, Francisco Morote, Luis Pardo i Luis Quer. Altres pertanyen les empreses: Charles Bourgogne Paris, J. Tempère Paris i Carl Reichert Wien.

Models d'organografia vegetal d'Émile Deyrolle

Models anatòmics d'escaiola i tela policromades sobre base de fusta

Data aproximada: Primeres dècades del segle XX

Empresa distribuïdora: Les Fils d'Émile Deyrolle Paris.

Flors masculina i femenina de Pinus sylvestris

El museu del centre conserva huit exemplars d'organografia vegetal de l'empresa Les Fils d'Émile Deyrolle de Paris. 

Dos d'ells corresponen les flors masculina i femenina del pi silvestre (pinus sylvestris). Ambdós de fusta i escaiola policromada i compartint la base de fusta. Alt: 30 cm. Base: 35x20 cm. Es troben en bon estat.

Desenvolupament embrionari de
Phaseolus vulgaris (fase IV)

Altres cinc es corresponen amb les diferents fases del desenvolupament embrionari del fesol (Phaseolus  vulgaris). Els quatre primers de fusta i escaiola i el cinquè de fusta, escaiola i tela, tots policromats. L'alçària varia entre 40 cm i 70 cm, la base és de 20x20 cm en els cinc. L'últim està deteriorat, un cotiledó està partit i les fulles han perdut la seua forma original, per la qual cosa ha de ser restaurat.

L'octau exemplar correspon la flor del lliri (Iris germanica). És un exemplar desmuntable d'escaiola i tela policromades. Està molt deteriorat i ha perdut diverses peces. La grandària de la flor completa muntada és de 70 cm d'alt i 40 cm d'ample.

Totes les peces es troben al catàleg de Botànica, Fisiologia Vegetal i Models Anatòmics, de març de 1914, de l'empresa Les Fils d'Émile Deyrolle, encara que no hem pogut consultar altres anteriors.

Al centre arriben en el curs 1899/1900 els cinc exemplars del desenvolupament del fesol, de la resta desconeixem l'any de compra.

            

La figura d'Emilio Ribera Gómez (1853-1921)

Fragment del text de l'estudi introductori de José María López Piñero en l'edició facsímil, de la Càtedra d'Emèrits de la Comunitat Valenciana, de la 4a edició dels “Elements d'Història Natural” d'Emilio Ribera Gómez publicada a València en 1893.

“Ya sabemos que Emilio Ribera Gómez (1853-1921) sucedió en 1877 a Salustiano Sotillo en la cátedra de Historia Natural del Instituto de Segunda Enseñanza. Había nacido en Madrid, estudiando en su Universidad y, antes de venir a Valencia, fue catedrático de la misma disciplina en el Instituto de Almería. Durante las casi tres décadas que permaneció en nuestra ciudad impartió una enseñanza rigurosa y al día, y convirtió el Museo de Ciencias Naturales del Instituto en uno de los mejores de España en su género. Trabajó junto a varios de sus compañeros de claustro, especialmente con Pedro Fuster y Pablo Colvée.
Como secretario de la Sociedad Valenciana de Agricultura y “director de paseos y arbolados” del municipio, colaboró con Fuster en varias iniciativas agronómicas, así como en una exposición sobre higiene escolar en el Instituto adjunta al IX Congreso Internacional de Higiene y Demografía (1898), que recibió un importante premio. Su estrecha amistad con Colvée le permitió, como vamos a ver, recoger inmediatamente en su compendio los principales descubrimiento parasitológicos que éste había realizado. Por otro lado sirvió de enlace entre el Instituto y la Universidad de Valencia. Se encargó en varias ocasiones de la enseñanza de la zoología y la mineralogía en la Facultad de Ciencias y formó parte de diversas comisiones  de la Universidad, entre ellas, de la encargada de la administración del Jardín Botánico. Viajero incansable, recorrió numerosas zonas de España y de la Europa occidental y estuvo también en los Estados Unidos y Canadá, realizando estudios en museos histórico-naturales y recogiendo abundantes ejemplares, que fue incorporando al del instituto de Valencia. Publicó trabajos sobre temas biológicos, geológicos y agronómicos en la Revista Valenciana de Agricultura, el Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural y otras revistas científicas, así como artículos de divulgación en la prensa diaria de Valencia y Madrid. Sin embargo, estaba principalmente interesado en la didáctica de las ciencias naturales, motivo por el cual participó, ocupando una destacada posición, en numerosos congresos pedagógicos y científicos españoles y también en algunos internacionales, como el organizado por la Sociedad Helvética de Ciencias Naturales en 1886 y el Congreso Internacional de Educación celebrado en Chicago el año 1893. Ello explica también el esfuerzo que dedicó a las publicaciones en torno a la enseñanza de la historia natural en el bachillerato. En 1904 renunció temporalmente por razones de salud y pasó a ser “conservador mayor” del Museo de Ciencias Naturales de Madrid. A partir de entonces declinó su actividad, aunque hasta 1913 pudo presentar breves notas y “comunicaciones verbales” a la Sociedad Española de Historia Natural. En su testamento legó un fondo económico destinado a una beca para estudiantes pobres que cursaran el doctorado en ciencias naturales. Fue el final consecuente de una vida dedicada con entusiasmo a la enseñanza.

Falagueres fòssils

Falagueres fòssils en roques carbonoses

Grandària: Des de 10x5 cm fins a 35x15 cm

Edat: Període Carbonífer 

Sigillaria tessellata

Al voltant de 15 exemplars de vegetals fòssils es troben al museu de l'institut, la majoria falagueres del Carbonífer sobre roques carbonoses. Desconeixem la procedència i les circumstàncies de la seua arribada al centre ja que no hi ha cap referència dels mateixos en els antics catàlegs dels annals de l’institut.

Els més destacats són dos exemplars d'Asterophyllites equisetiformis, un d'Alepthopteris serlii, un de Lepidodendron rimosum, un de Sigillaria tessellata i un altre de Neuropteris tenuifolia. Diversos exemplars més, sense classificar, poden pertànyer els gèneres Calamites o Asterophyllites. També hi ha exemplars de fusta fòssil de sense determinar.

 

Microscopi petrogràfic ENOSA

Microscopi òptic compost de llum polaritzada

Data. Anys 60

Fabricant: ENOSA

 

Microscopi petrogràfic ENOSA

El microscopi de llum polaritzada s'utilitza per a l'estudi de la birefringència de les mostres observades. És de poca utilitat en estructures biològiques però fonamental per a estudiar les roques en làmina prima per les peculiaritats del comportament dels diferents minerals davant d'aquest tipus de llum, d'ací l'apel·latiu de “microscopi petrogràfic”.
 

Detall de la referència i el número de sèrie

Detall del tub òptic

Aquest microscopi d'ENOSA funciona amb una font d'il·luminació elèctrica (220 V) incorporada, encara que es pot substituir pel tradicional espill per a captar llum natural. Consta de tres objectius: 4x/10x/45x i un ocular 10x. A més de polaritzador de llum i analitzador disposa de la necessària platina giratòria graduada en 360º, per a mesurar l'angle d'extinció de cada mineral, i lent de Bertrand. També posseïx ranura per a l'ús de falca de quars, però no té aquesta peça.

La referència del model és EN 04 50 04 i el número de sèrie 1203.

Es troba en bon estat i funciona correctament.

Microscopi biològic ENOSA

Microscopi òptic compost

Data: anys 60

Fabricant: ENOSA



Microscopi biològic ENOSA

ENOSA (Empresa Nacional d'Òptica S.A.) naix com a fabricant d'instruments òptics per a l'exèrcit, principalment prismàtics, però prompte orienta la producció cap a la fabricació de microscopis escolars i tot tipus de material didàctic. D'aquesta manera es converteix en un dels proveïdors habituals dels centres docents entre els anys 60 i 90.

Detall del tub òptic

Aquest microscopi biològic funciona amb llum natural captada per un espill. Consta de quatre objectius: 10x/25x/45x/100x i tres oculars: 5x/10x/15x. La referència del model és EN 04 50 02.

L'institut disposa de dos exemplars, de números de sèrie 3634 i 4187. Ambdós es troben en bon estat i funcionen correctament.

Preparacions de café de J. Tempère

Preparacions microscòpiques de café pur i café adulterat amb xicoira
Format: 7'5x2'5 cm
Data: Principis del segle XX
Fabricant: J. Tempère Preparateur Paris
 

Preparacions de café

Entre les preparacions microscòpiques històriques de l'institut es troben aquestes dues mostres de café del fabricant J. Tempère de París.

Possiblement es compren junt amb altres d'histologia vegetal que consten en el catàleg de les col·leccions de Botànica de1926, publicat per Luis Pardo en el tom XIV dels annals de l'institut.

Xarxes cristal·lines

Models de xarxes cristal·lines de ferro i plàstic sobre base de fusta

Format: 30x22x22 cm, 15x35x17 cm, 30x35x29 cm i 25x8x4 cm

Data: Entre 1930 i 1970

Fabricant: Sogeresa



Sala de Geologia del Museu d'Història Natural

Per a l'estudi de la Cristal·lografia als centres docents s'utilitzen els models de les cel·les fonamentals de les xarxes de Bravais i de les xarxes cristal·lines de minerals comuns, així com models sòlids de fusta, vidre o plàstic.

A l'institut s'utilitzen, en el trànsit entre els segles XIX i XX, grans models de varetes de metall i vidre que es troben al catàleg de Luis Pardo, de l'any 1928, tom XVI dels annals de l'institut. Aquets models ja no es conserven al centre però poden veure's clarament a la fotografia que l'il·lustra.



Cel·la triclínica

Xarxes de minerals. Sogeresa

De les xarxes, actualment només disposem d'un exemplar de la col·lecció de cel·les unitat, concretament la triclínica, distribuïda per la casa Cultura, de Madrid, en els anys 30, i de dos jocs de xarxes, distribuïdes per l'empresa Sogeresa en els anys 60 i 70, corresponents als minerals següents: diamant i grafit, sal gemma (halita), fluorita, calcita, pirita i blenda.

La cel·la triclínica ha perdut tres de les seues arestes.

Col·lecció d'ous i nius

Ous disposats en caixes entomològiques

Nius amb ous disposats en caixa entomològica

Format dels estoigs: 26x19 cm, 33x24 cm i 32x26 cm

Data: 1903

Origen: Preparador E. Crú Sevilla

Ous de Pica pica y
Pica cyanea (Cyanopica cyanus)

Nius amb ous de Fringilla coelebs i
Fringilla serinus (Serinus serinus)

Pel catàleg de Luis Pardo de l'any 1925, publicat en el tom IV dels annals de l'institut, sabem que la col·lecció conté originàriament ous de trenta-sis espècies, nius amb ous de set espècies i nius sense ous de dues espècies més. L'institut la compra al preparador E. Crú de Sevilla i es forma bàsicament en 1903, encara que també conté exemplars de 1906 i 1907.

Actualment només es conserva els ous de vint-i-dos espècies i els nius amb ous de dues espècies, tots ells repartits en deu caixes entomològiques de tres formats diferents.